Esbergínies i concerts.

Res feia pensar en Joan que aquell dia de merda giraria de forma tan sobtada. Era divendres i en un principi això debia de ser cosa bona, tret dels marrons d'última hora que es van encarregar de girar la truita de forma implacable. La pantalla del seu Macbook semblava fer-se més i més petita cada minut que passava. Per una finestra del loft que els servia de búnker per la seva start-up -amb el seu soci, l'Arnau-, Barcelona era devorada per les ombres de la nit que ja queia. Aquella llum esmorteïda de finals de Setembre presagiava el final proper de l'estiu. Una notificació d'email anunciava el pitjor, i desprès del click pertinent amb el seu ratoli, en Joan va poder constatar les seves pors. El proveïdor no arribaria a temps a sumnistrar la comanda. Esbufec i caiguda sorollosa de cap sobre el teclat. Al cap d'uns segons una mà ferma agafa la seva espatlla amb una pressió agradable.
–Va tiu, fotem el camp d'aqui, ja no queda ningú– li va dir l'Arnau mentre possava l'altre mà a sobre l'espatlla.
–Això no és seriós, tiu, no és seriós– va respondre Joan visiblement emprenyat.
–Que no et mengis més el cap. Té solució?
–Molt em temo que no. Com a mínim fins dilluns segur que no.
–Va, agafa el casc que tanquem ja. Estic cansat– va sentenciar l'Arnau.
Van anar apagant els llums i les guirnaldes led que vorejaven els grans finestrals, donant-li sempre aquell aire nadalenc a la oficina. Escales avall en Joan, perseguit per la negativa d'aquell cabronàs de subministrador, arrastrava els peus esglaó a esglaó temptat de baixar la resta rodolant fent la croqueta.
Un cop al carrer la Torre Agbar iluminava l'edifici on tenien l'oficina, tenyint-lo de colors mutants. La nit era agradable i humida com ho demostraven les gotes d'aigua que ruixaven la seva moto.
–Bueno Arnau, ens veiem dilluns llavors– va dir mentre pasava la mà sobre la pell del seient per aixugar-lo.
–OK tiu. Adéu– girava cua l'Arnau amb una mà aixecada amb tó condescendent. No obstant, al moment va aturar-se sobre les seves pases. –Escolta'm Joan, fas res aquesta nit?
–No fotis va, estic cardat– es va posar el casc apagant la seva veu a mitja frase.
–T'ho dic en sério Joan. Ja fa quasi un any des de lo de la Magda, has de començar a moure't home.
–No necesito consells d'aquest tipus i menys a aquestes hores– va remugar l'Arnau, mentre pujava a la moto i el motor es possava en marxa amb força soroll. Els seus calers li va costar acondicionar aquella vella BMW en una suggerent cafè-racer.
–Va home, no siguis ranci. He quedat a Badalona amb la Susanna a casa d'uns amics seus– en Joan va pitjar primera marxa mentre s'escoltava al seu soci.– Un paio que toca la guitarra ofereix un concert gratis amb la única condició que tothom porti alguna cosa per menjar i beure. Ja saps, hi haurà G E N T. Socialitza't una mica, cabró–. Joan va clocar els ulls mirant-se'l amb indifirència.
–Adéu.
Amb gran estrèpit va veure com la BMW pujava carrer amunt i la llum vermella del darrere s'anava fent cada cop més petita, engolida per la resta del trànsit.
Arnau va agafar el seu telèfon i va començar a picar un whatsapp a la Susanna:

                                             Surto d la feina ara. Vaig cap a casa del Dani.
                                             Necesites q compri alguna cosa?

Mentre esperava resposta, amb el cap baix sense mirar tan sols on trepitjava va tornar a sentir el so característic de la moto del Joan. Va teclejar un altre missatge a la Susana:

                                            Vindré amb el Joan :)

L'aire fresc que et dona mentre vas en moto a les nits d'estiu de Barcelona és una sensació pràcticament indrescriptible, pensava en Joan, mentre recargolava el gas endrapant kilómetres de Ronda Litoral tot seguint les indicacions del Joan que anava asegut al darrere sense massa confiança envers les ziga-zagues i plegades a la que el sotmetia aquella motocicleta. Apart, el casc que duia l'anava força petit i semblava que el cap li anava a implosionar.


"Badalona. Ciutat bressol del bàsquet català" resava un rètol il·luminat al costat de la carretera. A mig camí l'Arnau li va picar l'esquena per que s'aturès en un comerç paquistanès. Van comprar un parell d'ampolles de ginebra i unes esbergínies (si, la Susanna va demanar-li esbergínies) per seguir la ruta fins arribar a destinació. Era una casa antiga de dues plantes situada entre dos edificis de pisos no menys antics. La façana estava ben cuidada i les portes de fusta ben bé debien fer dos metres i mig d'alçada. Va picar al timbre l'Arnau i va obrir la porta un noi amb una barba realment prodigiosa i d'aproximadament el mateix tamany que les portes. Des de dins s'escolava una llum càlida, grogosa i la remor de converses amb evident predomini de veus femenines.
–Dani, aquest és el Joan, el meu soci del "curru"– el presentà l'Arnau.
Hola que tal i pertinent encaixada de mans i òstia puta l'os bru aquest m'ha trencat la mà.
La casa era realment preciosa, amb un terre enrajolat de cenefes de colors desgastades pel temps. El sostres eren molt alts i unes travesses de fusta fosca els creuaven de banda a banda. Ja des del rebedor s'intuia que debia haver-hi força gent, tal com unes pases més endevant va poder veure en Joan. Debien haver-hi, pel cap baix, unes vint persones. Al menjador, repartit entre les taules i mobles baixos, infinitat de plats plens de menjar els suraven. Hi havia de tot, des dels típics snacks fins plats una mica més elaborats com amanides amb alvocat i cus-cus, i escarxofes, i [...] (vegetarians a la sala, segur). On semblava era la porta que donava a la cuina, se sentia com la producció no defallia. Mentre seguia absort i perdut en la bastitut de l'oferta gatronómica va sentir la veu de la Susanna que sortia d'una habitació sense porta. Va fer un petó a l'Arnau:
–Si que heu trigat, no?– va dir la Susana mentre feia dos petons al Joan. –La Lorena està d'antuvi i volia esbergínies amb mel...aquestes prenyades!–, al costat d'ells una noia petita i grasoneta i amb una panxa prominent els va clocar l'ullet.
Tot estava preparat al petit jardí que es sotjava des del menjador. Afora, com va poder comprovar Joan, es disposava una cadira de fusta amb un coixí vermell encarada a tot un seguit d'altres cadires i coixins tirats per terre bén grossos. Al costat de la cadira preparada pel cantant es presentava una tauleta amb uns petits espelmes encesos que, sumats a les llums de guirnalda que es repartien pel mur de darrere, oferien un llum grogenca, càlida i diluïda, atorgant una atmosfera relaxant. Un petit mostrari de cd's seus -per qui volguès comprar-ne algun, va pensar Joan-, estava sobre un amplificador del tamany d'una capsa de sabates.
–Osti que guapo, no? – va dir l'Arnau entrant darrere seu amb un quinto a la mà.
Joan va voltar una mica més per l'espai del concert amb cura de no llençar pel terre els fanalets encesos que esquitxaven les pedres del terre.
–Si, la veritat és que fa bona pinta això. Qui canta?
–No tinc ni folla; es veu que el paio es marca uns unplugged molt bén parits, o això diuen– responguè l'Arnau.
El barbut de la porta va començar a demanar amablement a la gent que passés cap al jardí, i algunes noies, amb corredisses, van assaltar les posicions més properes a l'improvisat escenari.
En Joan, l'Arnau i la Susanna van buscar un costat del jardí, a l'alçada de la cadira del cantant però estant-se drets.
Alguns aplaudiments tímids donaren la benvinguda al cantant, que ja desfilava jardí avall en direcció a la cadira mentre encaixava algunes mans i petonejava algunes joves entusiastes. Quan ja estava asegut a puesto va treure la guitarra de la funda i es va dirijir al públic que ja acabava d'acomodar-se.
–Bona nit a tots. Alguns ja em coneixeu, sóc el Guillem Arbós. Caram, quina alegria veure que ha vingut tanta gent!. Si em permeteu en primer lloc volia donar les gràcies al Dani -aplaudiments i mirades còmplice dirigides a l'ós bru- per deixar-nos aquest marc preciós per una trobada que quasi m'atreveixo a dir és el nostre particular comiat de l'estiu.
Mentre parlava anava raspant algunes cordes i arrodonint els sons que desprenien amb certeres afinacions.
–Bé, i en segon lloc, volia començar aquest petit concert amb una cançó molt especial per mi. La vaig escriure pensant en aquell amor mai correspós però, ves per on, el destí em va permetre canviar aquell "mai" per un "finalment". Va per tú, Ari– un somriure s'esboçà al seu rostre.
Els acords d'una melodia quasi inel·ludible, imperceptible, van começar a surar entre les flors i les plantes d'aquell espai. El cantant acariciaba les cordes de la guitarra espanyola amb una mica més de força el i volum va anar creixent paulatinament. A l'iniciar la lletra va acompanyar-se rítmicament del peu dret per marcar el tempo i donar més profunditat a la cançó.
En Joan, que s'estava d'empeus, va girar el cap on la gent congregada es repartia pels coixins del terre. Els seus ulls es van aturar de cop i volta. Una noia rossa, amb els ulls tancats a diferència de tothom, semblava abduïda per la veu del noi. Es balancejava rítmicament, somreia. Asaboria cada nota, cada vibració de les cordes de la guitarra. Va obrir-los de sobte per dirigir la mirada cap el cantat per fer-ho desprès cap en Joan qui, ràpidament i quasi espantat al no esperar-s'ho, va tornar la vista cap en Guillem Arbós, que evolucionava amb total entrega a la seva composició. Mentre, el seu cor va decidir apujar el propi tempo. Merda, va pensar el Joan. Ja hi som. Cada cop que sent això la seva vida es buida per l'aigüera, però no ho pot evitar i torna a fer-ho un altre cop. Gira el coll el mínimament indispensable, els ulls escorats a babor fins no poder més. Intueix el grup que l'envolta, la cabellera rossa i òstiaputa m'ha tornat a enxampar.

El concert del Guillem va ser ben acollit amb un llarg aplaudiment de la gent congregada. En acabat tothom es va aixecar i víctimes d'una gana ferotge van començar a rendir comptes a les viandes. En Joan es va afegir a la comitiva, sent dels últims en arribar al salò on eren les safates i plats. Un cop es va fer amb una cervesa a la cuina, no sense patir les conseqüències de l'estretor entre tants cossos humans, repartint a tort i dret holes, eis, com va i clocades d'ullets, va encarar una safata d'entrepans i, aterrit, va ser testimoni del robatori de la última mostra. Genial i girem cua. Darrere un grup de noies que feien rotllana va divisar el que semblava una font de brochetes de, de..., del que fos. Fent-se un lloc entre el grupet va agafar una mentre a la mateixa vegada la rossa abduïda del jardí l'imitava en l'acció. Creuament de mirades i el cor d'en Joan que instava els exèrcits cristians a conquerir Terra Santa novament.
–Hola– Joan va intentar proferir el més gentil i angelical del seus somriures.
–Hola!– va respondre la noia.
L'alegria en la resposta va donar prou confiança al Joan com per provar sort.
–Caram, m'he empassat l'hora de concert d'empeus. Estic baldat.
–M'ha semblat meravellós...
–El que t'ha semblat meravellòs? Que aguantès d'empeus tota l'estona?–li va preguntar Joan sorprès.
–No home no!– va riure la noia, divertida,–l'Arbós. Es boníssim.
–Ah clar, que en sóc de tonto, pensava que ho deies per mi–, tocat i enfonsat, va rumiar.
–Bueno, no et trec pas el mèrit, eh?–va dir-li la rossa.
–Molt agraït per part meva.
Durant uns segons que van semblar eterns es van aguantar la mirada. Sufucient. Joan va fer un glop a la mitjana que duia a la mà i en acabat va continuar.
–Em dic Joan.
–Jo Marta.
Els protocolaris petons de rigor, on el noi copsa la dolça olor del perfum de la Marta. Les feromones ja campen per la sang d'en Joan com hooligans acabats de sortir del pub.
–Encantat. L'havies sentit tocar algun altre cop?– va inquirir.
–I tant. Molts cops.–va reblar la Marta
–Ja veig. Ets molt fan, no?
–No. Sóc la seva germana–va dir-li la noia.
Sorprès per la inesperada resposta, Joan va proseguir l'asedi al castell.
–Caram srta. Arbós, és vostè una capsa de sorpreses–diguè en Joan, en to condescendent.
–I si que en sóc molt fan. Segurament la número ú–. La Marta es va menjar un dels trossos de verdura ensartats al pal allargant el coll per no tacar-se.–Bueno Marc, et deixo que tinc la colla allà penjada.
–Joan.
–Què?
–Que em dic Joan.
–Ai perdona rei, tinc un cap que ni és cap ni és res. Adéuu– es va acomiadar la Marta, allunyat-se entre els convidats. En Joan no va desaprofitar el moment per mirar-li el cul, que es balancejava suggerent atrapat dins aquells texans maleïts. O no.
Joan va fer mitja volta encarant la taula i va menjar una mica de tot el que va veure. Uns copets a l'esquena el van aturar en el seu frenesí culinari. Era la Susanna.
–Deixa algo pels demés, gula–, va agafar l'última brocheta i va marxar.
M'ho ha dit en sèrio? va pensar. Doncs a pendre pel cul. I ho va pagar amb les croquetes.

L'olor de la nit.

La música omple la sala de concerts, petita i fosca, inundada per una munió de veus trencades i cossos que dansen suant, febrils i posseïts per una estranya força gravitacional entre el cantant i els seus acòlits. Les lletres flueixen, els gestos del vocalista administren el verb i li donen forma i vida. Ho comprens tot en aquell moment. El significat ocult d'una frase, d'un paràgraf, d'una cançó. Fa molta calor i la llum que prové disparada des de l'escenari t'acarona i et rodeja fent-te tancar els ulls quan miraves el negre sostre i et deixes emportar per la mateixa oració que reciten els assistents en aquesta improvisada homilia. Olors de nit que embriaguen aquest sentit per deixar-te gravada aquesta escena. I per què no, alguna carícia que fa saltar la guspira per inflamar el cos amb mil somriures. 

La recerca de Fuster i llibreries vàries.

El dia va començar gris i plujós,  pujant cap a Manresa. Tot semblava indicar que seria un dia laboralment complicat, d’aquells que fan mandra, molta mandra. El fet de ser dilluns no ajudava gaire però es va produir un gir inesperat dels esdeveniments –m’estalviaré els detalls als lectors- que va fer que la jornada fos fructífera i curta, però sobretot curta.

Al llibre que estava llegint li quedaven no més de 60 pàgines i ja tocava col·laborar amb la prosperitat del món editorial. Dit i fet, cotxe, i direcció sud cap a la capital catalana. Tinc una dèria, i no és altra que –la carn és dèbil- visitar la llibreria La Central del carrer Mallorca. No debades per mi ha exercit sempre una atracció cultural potent. Ja n’he parlat en algun post anterior i l’experiència mai decep. Arribar i trepitjar el seu terre de fusta cruixent, quasi escandalós, i deixar-te emportar per les lleixes carregades de més i més volums fa que el meu esperit s’enlairi eufòric, víctima d’una mena de síndrome d’Stendhal difícil de pair. Procuro concentrar-me tot inclinant el cap per copsar els cognoms dels autors i els títols dels llibres i, et voilà, trobo el primer tresor. En aquest cas un Robinson rescatat de la seva illa deserta. Escrit per Vicenç Pagès –“Els Jugadors de Whist” em va semblar un monument a la literatura, una gran novel·la, sens dubte- i seduït per les ressenyes llegides i alguna recomanació, me’l poso sota el braç i ja no el deixo marxar. És llavors quan prenc el següent, el 5è volum de la colossal obra de Karl Ove Knausgard, una experiència que sincerament em té esgotat però no vull abandonar a falta de la seva sisena i última entrega. No sé com definir-ho però potser l’explicació més senzilla és que es fa fácil d’empassar-lo, el ritme i la història acompanyen en tot moment i clar, me l’emporto també. Però encara em falta un.

L’altre dia, passejant per Tuiter i més concretament pel perfil de l’Adrià Pujol, (@AdriPujol) em va cridar l’atenció un volum que segons ell mateix, va deglutir en poques hores. Es tracta d’una antologia de textos de tota mena de Joan Fuster que porta per títol “Fuster per a ociosos”, treball a càrrec del periodista Xavier Aliaga. Un concentrat que promet unes hores de gaudi assegurat. Se’m resisteix però a aparèixer davant els meus ulls i decideixo recórrer a la noia que s’amaga darrere la pantalla d’un ordinador. Em diu que no el tenen i que el poden demanar. Jo, que tinc poca paciència per tot allò que m’agrada –i desitjo tenir-, no em quedo content i li dic que no, que no cal. Pujo les escales cap al pis superior on penjen de la barana unes bosses de tela gruixuda amb el disseny de l’editorial Penguin Books i per molt poc no caic en el més desesperant del consumismes espontanis. Paro a fer un cafè ràpid a la petita cafeteria centralenca amb vista a la seva terrasseta. M’assec i copso l’ambient. Una noia jove amb uns cascos de música escrivint al seu Macbook, un altre noi prenent notes a la seva atrotinada Moleskine i una parella de dones xerrant entre xarrups als seus brevatges i clavant mossegades furtives a unes cookies magnífiques, gegants. Llavors, com un flaix segurament provocat per la meva ànsia “fusteriana”, penso en una cosa que feia temps esperava fer i mai trobava el moment. Posar les banyes a La Central –mil perdons- i fer via cap a La Calders, al barceloní passatge homònim. Dit i fet, pago el cafè i els llibres i enfilo amb el meu cotxe cap allà. Els astres continuen sent benignes durant la jornada i trobo aparcament just davant del bar Calders. Només baixar del cotxe combrego amb el lloc. Miro al fons del passatge i veig un xicot que parla amb una noia que roman asseguda a una cadira just al costat de la porta d’accés a la llibreria. Un petit gos juganer els fa companyia i em surt a rebre, nerviós. Just mentre es produeix aquesta escena apareix al meu costat un xicot aparcant la seva bicicleta. Porta posat un abric marró de vellut, cabell arrissat i una motxilla a l’esquena. Jo a aquest ja l’he vist abans, penso. I sí, es tracta del Martí Sales (tuitairement conegut com @itramselas) del qual recordo haver devorat el seu “Principi d’incertesa”, de la verda editorial Males Herbes.

Només entrar em trobo en un ambient molt diferent del que estic habituat al número 237 del carrer Mallorca. Aquí tenim espai, aire, i també llibres. Molts llibres. Nem bé. Baixo un parell d’esglaons per accedir a una nau més àmplia i trobo en un petit escenari al fons una dona amb un micròfon a la mà i, separats per una tauleta amb un parell de cafès al damunt, un senyor que, pausat, parla amb un marcat accent de l’est un molt correcte anglès. No sé qui és. Ja ho preguntaré abans de sortir, rumio. Em crida l’atenció una W vermella pintada a la paret i unes notes escrites a mà sobre alguns llibres amb unes recomanacions que vaig trobar meravelloses i molt originals, però jo seguia sense trobar l’antologia Fusteriana. Em dirigeixo cap al taulell i rere la porta de vidre del carrer la Isabel Sucunza es dóna pressa en veure’m per atendre’m. Perdó per la confiança, no la conec de res però també la segueixo a Tuiter (@IsabelSucunza) i ostres, trobo que és molt estrany això de “conèixer la gent sense conèixer-la de res”. Coses del segle XXI. Ella es preocupa de portar-me’l i no dubto en comprar-lo. Llavors li pregunto, disculpant-me primer per la meva ignoraàcia, sobre l’home que està sent entrevistat allà mateix, i em senyala un parell de volums que reposen al costat de la caixa registradora. Es tracta de Mircea Cartarescu, un romanès malalt de veritat per la lectura.

 

Se m’ha fet tard i enfilo amb el cotxe cap a casa. Aturat a un semàfor, miro una noia asseguda just al seient darrere el conductor que s’endormisca per moments. Creuem la mirada. Ostres que n’era de bonica. Tornem a creuar les mirades quan el semàfor de Plaça Universitat es posa verd. El trànsit dens no em deixa fer més que uns pocs metres per tornar-me a aturar just al costat de la Universitat. Llavors, creuant pel pas de vianants, la mateixa noia del bus em mira, li torno la llambregada i ella somriu, tímida. Giro el cap al seient del passatger on reposen una bossa de La Central i un sobre de paper i força divertit –val a dir- de La Calders.

 

 

Germà de gel.

Quedi clar que aquestes línies són la meva opinió personal, vol dir que el que m'ha agradat no ha de complir-se com a norma matemàtica de tot allò que esmenti, ni (Déu me'n guardi) fer de crític literari.
Vaig arribar a l'Alicia Kopf, nom artístic de la Inma Ávalos, mitjançant una nit d'ensopiment davant la televisió. Acostumo a mirar-me sempre que puc el "Tria 33", programa d'actualitat cultural quan vaig reparar en una entrevista que li feia la @julysuperfly. No sé per quin estrany motiu vaig quedar atrapat davant la posada en escena i en l'argumentari de la novel·la. Gel i fred.

Crec que és de justícia dir que la llibreria Documenta fa una gran tasca (i esforç) atorgant el seu premi homònim a la millor obra de ficció en llengua catalana als autors menors de 35 anys i que mai l'hagin publicada prèviament.
Dit això, per a mi és un valor sobre segur adquirir aquests llibres de L'Altra Editorial on rajen autors que ja gaudeixen de cert reconeixement com l'Albert Forns, el Jordi Nopca i d'altres força més sonats com Villatoro o Vicenç Pagès.

Després de la pertinent visita a La Central ja el portava sota el braçi, tal com he dit abans, com a bon premi Documenta, el vaig engolir en un tres i no res. Aquest "Germà de gel" té certes reminiscències Vila-matianas (comencem bé) on barreja l'assaig tot encarant-se en les expedicions polars més extremes i perilloses, i les experiències personals -sobretot familiars, en aquest cas-. Valoro molt positivament una cosa que em fa la lectura molt còmoda, i és la brevetat dels capítols. Trobo que estructura el ritme narratiu amb una cadència alegre i que ajuda a fer molt dinàmica la seva deglució.
Inma escriu molt bé. Ras i curt. Per mostra, aquest petit passatge:

"M'encallo sovint en aquest projecte. Davant meu no veig res; blanc. A sota sí, hi ha moltes coses. Xisclets de foques. ¿Era dels pols que volia parlar? ¿O és només la imatge de la neu el que em fascina? Inestabilitat, desorientació, fred (fa calor), determinació. Sensacions que acompanyen els exploradors polars i també aquells que treballem amb el blanc. Perquè no m'interessen els exploradors polars per si mateixos, sinó la idea de recerca, de buscar alguna cosa en un espai inestable. M'agradaria parlar de tot això com a metàfora, perquè el que m'interessa és la possiblitat d'una èpica, una èpica nova, sense contrincants ni enemics; una èpica d'un mateix i d'una idea. Com la dels artistes i els escriptors."

Aquesta obra és visualment molt potent, estructurant-se en un format dietari tot ajuntant-se amb una nomenclatura de capítols de títols suggeridors. Un altre toc que el fa diferent, i aquí potser jo sóc més classitcot, és que els personatges no tenen nom, sinó que només són esmentats amb la inicial del seu respectiu. Alguna vegada em va suposar haver de rebobinar una mica per ubicar el personatge. Qüestió de gustos, repeteixo.

Crec que és un llibre molt amè, que permet enfonsar-se a les cavernes glaçades del pensament femení -jo com a home, ho trobo d'allò més fascinador-, tot tocat amb un català directe i allunyat de convencionalismes (aquesta nova fornada de talent català està sent literalment la bomba).

Llegiu-lo ja, avanç no quedeu glaçats.

Llegint un pària

Sóc un lector de ratxes. Em dóna pel que em dóna i el millor és no haver de rendir comptes amb ningú. De tendències enamoradisses, he anat a petar amb els meus ossos des de fa cert temps amb Adrià Pujol. Un pària, com diu ell, en l'accepció menys crua de la paraula, un "desterrat voluntariós". Arran d'observar debats de la parròquia tuitaire, vaig conèixer a aquest escriptor-antropòleg (i crec que no necessàriament per aquest ordre) i com és costum en mi cada vegada que sento a unes quantes persones (a les quals tinc per enteses en això de la lletra impresa i de la critica constructiva) vaig decidir abordar la seva obra per aquell moment més recent, “Picadura de Barcelona”. En ella, no vaig trobar més que bons moments, una epifania ortogràfica-lèxica-morfosintàctica, a través de la qual, atès que jo pensava que el català havia donat tot el possible de si (ja sabeu, Pompeu Fabra i la seva cotilla), vaig rebre un sonora plantufada a tota la cara. Amb aquesta encara inflamada, tot d'una vaig poder obtenir majors rèdits de la seva lectura, no sent aquests si més no que el propi vocabulari, aquesta exigència que et fa necessària abordar la seva lectura amb un bon diccionari etimològic del català, de l'empordanès o dels pujolismes. Això últim vaig haver de portar-ho a l'extrem amb el seu “Escafarlata d’Empordà”, on els convencionalismes has de deixar-los a la taula de la cafeteria, refugiar-te en un búnquer aliè a tot i gaudir, vers a vers i pàgina a pàgina de la seva prosa poètica (no siguis tan crític amb ella, Adrià). Gràcies a això he pogut endreçar el meu desori. 

Cites

Són les 5.45 de la matinada. La Long Island Expy està pràcticament buida a aquestes hores. Les seves mans agafen el volant suaument mentre els seus ulls contemplen l'hipnòtic vaivé dels eixugaparabrises i les línies blanques de la calçada que es dirigeixen cap a ell amb endimoniada rapidesa. El seu cap, malgrat l'hora, intenta aclarir les idees. És difícil; el soroll de la pluja incessant i el motor alt de voltes esmussen els seus sentits, però segueix sense poder llevar-la-hi dels seus pensaments. Feia molt que esperava tenir-la davant com perquè la nit, inclement, els devorés el temps sense pietat alguna, robant-los moments que ja mai podran ser, d'històries que mai podran ser recordades. Les llums dels cotxes que va depassant li enlluernen des del seu retrovisor, però en un acte reflexe acciona la palanca del mirall per tornar a sumir-se en la foscor de l'habitacle. Submergit de nou en si mateix pensa en com pot dir-li que necessita veure-la més, en com explicar tot allò que lluita per sortir a la llum però que, indefectiblement, sempre acaba enfonsant-se de nou en el seu mar de dubtes. La distància des de Bushwick fins a Roslyn Heights sembla créixer com més estona roman conduint i és llavors quan li venç. El somni s'apodera d'ell, cada parpella pesa el doble que fa un parell de segons enrere. La pot veure al seu davant, jove, radiant, amb aquest somriure que deriva en la seva pròpia bogeria. Quan escolta el cop ja és massa tard. Obre els ulls i els llums que abans li enlluernaven pel retrovisor, ara apunten directes als seus ulls per tornar a desaparèixer i a aparèixer de nou. Estrèpit i cristalls que esclaten.

S'incorpora violentament xopat en suor. S'aferra al llençol que el cobria mentre intenta recobrar l'alè a poc a poc, amb la boca oberta de bat a bat i el cor bategant-li en les temples. Amb el dors de la mà es neteja una gota que descendia per la comissura dels seus llavis mentre s'aixeca del llit per, vacil·lant a través de la foscor, apartar la cortina del finestral i observar com les gotes de pluja llisquen vidre avall, competint les unes amb les altres. S'endevina ja claredat per oest i torna a pensar en ella novament. Per un moment dubta si la seva vetllada ha estat un somni però, en tornar en asseure's en el matalàs, veu la targeta del Northeast Kingdom de Brooklyn tirada a terra juntament amb el seu telèfon mòbil i un joc de claus –un cop de mà i el somni profund han fet de les seves, pensa-.

Com sembla no poder tornar a agafar la son prefereix ficar-se sota la dutxa, amb l'aigua pràcticament bullint cremant-li l’esquena. Alça el seu rostre contra el doll i és llavors quan tot sembla encaixar. Amb la tovallola encara al voltant de la seva cintura, recull el telèfon del sòl i compte fins a tres “missed call” de l'Anne. Recull al seu torn la targeta i en el dors apareixen escrits uns números i un altre nom. Un nom que, en els seus somnis, gairebé li lleva la vida. […]

Vol d'anada

– Atenció si us plau, preguem si es troba un metge a bord, es posi urgentment en contacte amb qualsevol membre de la tripulació–. La veu de l'hostessa sonava tremolosa i nerviosa.

Vaig aixecar el cap per sobre del llibre que tenia a les meves mans per copsar l'origen de la crida. Tot just unes cinc o sis rengleres per davant meu, la hostessa, amb el cos reclinat cap endavant, semblava atendre un del passatgers. De cop i volta, per l'estret passadís de l'aeronau que volava cap a l'aeroport d'Astúries, es dirigien varies persones responent sol·lícits a la demanda. El primer de tots, el més rabent, era un noi jove i d'aspecte fornit, ulleres de pasta negra que coronaven un metre vuitanta llargs que devia fer. Amb cara compungida davant l'horitzó desconegut que s'obria davant d'ell, i sabent-se observat per tots els viatgers de l'avió, vaig poder veure com creuava unes paraules amb el viatjant misteriós. Els dos acompanyants de la mateixa fila s'aixecaren de les seves cadires envers la petició que els hi va fer el metge. Per una estona m'imagino la famosa seqüència del film dels germans Marx, tots allà ficats en una cabina de vaixell, sense espai per moure's i tothom provant de fer i dir-hi la seva. Traslladem aquesta escena a uns deu mil peus sobre el nivell del mar i a uns, calculo, vuit-cents kilòmetres per hora.
Una noia també molt jove, va esquivar els desconcertats companys de fila i s'apropà a la -sembla ser- dóna que està asseguda. Sense pensar-so més, la doctora que va entrar en joc semblava ser més d'acció que no pas de paraula a diferència del seu company de professió. Li va agafar un canell a la dóna asseguda i li va prendre el pols.

-Podrien fer-me el favor de portar un refresc ensucrat? Coca-cola o Fanta anirien bé.– va exigir pràcticament la xicota.

No sé per què però m'agraden les dones que semblen tenir molt clar el seu camí i tot el que s'ha de fer. Tenia el cabell negre i lleugerament ondulat i uns ulls grans i obscurs que li atorgaren un aire reflexiu i quasi autoritari. El noi, va quedar astorat per l'empemta i decisió de la nouvinguda. Li donà un ràpid cop d'ull mentre amb el seu dit índex es va recol·locar les ulleres sobre el nas. Tant ell com jo vàrem reparar tot seguit en les formes que s'intuïen sota el jersey arrapat al seu cos un cop es va aixecar de prendre-li les constants vitals. Era sens dubte molt atractiva i no sé fins a quin punt la seva actuació contribueix a augmentar aquesta percepció metafísica. En qualsevol cas, donem gràcies a la mare natura per tot el que ens és vingut.

–Aquí té. Necessiten quelcom més? És cap cosa greu?– li preguntà la hostessa força preocupada mentre li allargava una llauna de Pepsi.

–Perfecte, amb això en tindrem prou. I res, tranquil·la, sembla que ha estat una baixada de tensió. ¿Podem estirar-la sobre els tres seients?–va inquirir la metgessa.

–Si si, cap problema. Si necessiten quelcom més no dubtin en avisar-me.

–D'acord, gràcies– va respondre el doctor, avançant-se a la doctora que mantingué durant una estona més la boca oberta per deixar palès que pretenia respondre ella.

Vaig abandonar la lectura del meu llibre definitivament, em costava parar atenció al text. La resta del vol va ser tranquil. L'afectada jeia asseguda al seient de finestra i, al seu costat, els dos juramentats hipocràtics departien animadament parant poca atenció a la pobra dóna. Pel meu finestró i un cop quasi aturat l'avió, vaig veure una ambulància, un parell de jardineres i els dos cotxes-escala de rigor.

Un cop vam baixar tots i entrar als autobusos, vaig fixar-me en els últims viatgers en baixar de l'Airbus. Eren els dos doctors que continuaven xerrant baixant les escales mentre ella somreia d'orella a orella a tot el que ell semblava explicar-li.

Una cosa vaig tenir clara. El meu viatge acabava dins d'aquella jardinera, però dues persones encetaven un.