L'olor de la nit.

La música omple la sala de concerts, petita i fosca, inundada per una munió de veus trencades i cossos que dansen suant, febrils i posseïts per una estranya força gravitacional entre el cantant i els seus acòlits. Les lletres flueixen, els gestos del vocalista administren el verb i li donen forma i vida. Ho comprens tot en aquell moment. El significat ocult d'una frase, d'un paràgraf, d'una cançó. Fa molta calor i la llum que prové disparada des de l'escenari t'acarona i et rodeja fent-te tancar els ulls quan miraves el negre sostre i et deixes emportar per la mateixa oració que reciten els assistents en aquesta improvisada homilia. Olors de nit que embriaguen aquest sentit per deixar-te gravada aquesta escena. I per què no, alguna carícia que fa saltar la guspira per inflamar el cos amb mil somriures.