Llegint un pària

Sóc un lector de ratxes. Em dóna pel que em dóna i el millor és no haver de rendir comptes amb ningú. De tendències enamoradisses, he anat a petar amb els meus ossos des de fa cert temps amb Adrià Pujol. Un pària, com diu ell, en l'accepció menys crua de la paraula, un "desterrat voluntariós". Arran d'observar debats de la parròquia tuitaire, vaig conèixer a aquest escriptor-antropòleg (i crec que no necessàriament per aquest ordre) i com és costum en mi cada vegada que sento a unes quantes persones (a les quals tinc per enteses en això de la lletra impresa i de la critica constructiva) vaig decidir abordar la seva obra per aquell moment més recent, “Picadura de Barcelona”. En ella, no vaig trobar més que bons moments, una epifania ortogràfica-lèxica-morfosintàctica, a través de la qual, atès que jo pensava que el català havia donat tot el possible de si (ja sabeu, Pompeu Fabra i la seva cotilla), vaig rebre un sonora plantufada a tota la cara. Amb aquesta encara inflamada, tot d'una vaig poder obtenir majors rèdits de la seva lectura, no sent aquests si més no que el propi vocabulari, aquesta exigència que et fa necessària abordar la seva lectura amb un bon diccionari etimològic del català, de l'empordanès o dels pujolismes. Això últim vaig haver de portar-ho a l'extrem amb el seu “Escafarlata d’Empordà”, on els convencionalismes has de deixar-los a la taula de la cafeteria, refugiar-te en un búnquer aliè a tot i gaudir, vers a vers i pàgina a pàgina de la seva prosa poètica (no siguis tan crític amb ella, Adrià). Gràcies a això he pogut endreçar el meu desori.