Vol d'anada

– Atenció si us plau, preguem si es troba un metge a bord, es posi urgentment en contacte amb qualsevol membre de la tripulació–. La veu de l'hostessa sonava tremolosa i nerviosa.

Vaig aixecar el cap per sobre del llibre que tenia a les meves mans per copsar l'origen de la crida. Tot just unes cinc o sis rengleres per davant meu, la hostessa, amb el cos reclinat cap endavant, semblava atendre un del passatgers. De cop i volta, per l'estret passadís de l'aeronau que volava cap a l'aeroport d'Astúries, es dirigien varies persones responent sol·lícits a la demanda. El primer de tots, el més rabent, era un noi jove i d'aspecte fornit, ulleres de pasta negra que coronaven un metre vuitanta llargs que devia fer. Amb cara compungida davant l'horitzó desconegut que s'obria davant d'ell, i sabent-se observat per tots els viatgers de l'avió, vaig poder veure com creuava unes paraules amb el viatjant misteriós. Els dos acompanyants de la mateixa fila s'aixecaren de les seves cadires envers la petició que els hi va fer el metge. Per una estona m'imagino la famosa seqüència del film dels germans Marx, tots allà ficats en una cabina de vaixell, sense espai per moure's i tothom provant de fer i dir-hi la seva. Traslladem aquesta escena a uns deu mil peus sobre el nivell del mar i a uns, calculo, vuit-cents kilòmetres per hora.
Una noia també molt jove, va esquivar els desconcertats companys de fila i s'apropà a la -sembla ser- dóna que està asseguda. Sense pensar-so més, la doctora que va entrar en joc semblava ser més d'acció que no pas de paraula a diferència del seu company de professió. Li va agafar un canell a la dóna asseguda i li va prendre el pols.

-Podrien fer-me el favor de portar un refresc ensucrat? Coca-cola o Fanta anirien bé.– va exigir pràcticament la xicota.

No sé per què però m'agraden les dones que semblen tenir molt clar el seu camí i tot el que s'ha de fer. Tenia el cabell negre i lleugerament ondulat i uns ulls grans i obscurs que li atorgaren un aire reflexiu i quasi autoritari. El noi, va quedar astorat per l'empemta i decisió de la nouvinguda. Li donà un ràpid cop d'ull mentre amb el seu dit índex es va recol·locar les ulleres sobre el nas. Tant ell com jo vàrem reparar tot seguit en les formes que s'intuïen sota el jersey arrapat al seu cos un cop es va aixecar de prendre-li les constants vitals. Era sens dubte molt atractiva i no sé fins a quin punt la seva actuació contribueix a augmentar aquesta percepció metafísica. En qualsevol cas, donem gràcies a la mare natura per tot el que ens és vingut.

–Aquí té. Necessiten quelcom més? És cap cosa greu?– li preguntà la hostessa força preocupada mentre li allargava una llauna de Pepsi.

–Perfecte, amb això en tindrem prou. I res, tranquil·la, sembla que ha estat una baixada de tensió. ¿Podem estirar-la sobre els tres seients?–va inquirir la metgessa.

–Si si, cap problema. Si necessiten quelcom més no dubtin en avisar-me.

–D'acord, gràcies– va respondre el doctor, avançant-se a la doctora que mantingué durant una estona més la boca oberta per deixar palès que pretenia respondre ella.

Vaig abandonar la lectura del meu llibre definitivament, em costava parar atenció al text. La resta del vol va ser tranquil. L'afectada jeia asseguda al seient de finestra i, al seu costat, els dos juramentats hipocràtics departien animadament parant poca atenció a la pobra dóna. Pel meu finestró i un cop quasi aturat l'avió, vaig veure una ambulància, un parell de jardineres i els dos cotxes-escala de rigor.

Un cop vam baixar tots i entrar als autobusos, vaig fixar-me en els últims viatgers en baixar de l'Airbus. Eren els dos doctors que continuaven xerrant baixant les escales mentre ella somreia d'orella a orella a tot el que ell semblava explicar-li.

Una cosa vaig tenir clara. El meu viatge acabava dins d'aquella jardinera, però dues persones encetaven un.