La recerca de Fuster i llibreries vàries.

El dia va començar gris i plujós,  pujant cap a Manresa. Tot semblava indicar que seria un dia laboralment complicat, d’aquells que fan mandra, molta mandra. El fet de ser dilluns no ajudava gaire però es va produir un gir inesperat dels esdeveniments –m’estalviaré els detalls als lectors- que va fer que la jornada fos fructífera i curta, però sobretot curta.

Al llibre que estava llegint li quedaven no més de 60 pàgines i ja tocava col·laborar amb la prosperitat del món editorial. Dit i fet, cotxe, i direcció sud cap a la capital catalana. Tinc una dèria, i no és altra que –la carn és dèbil- visitar la llibreria La Central del carrer Mallorca. No debades per mi ha exercit sempre una atracció cultural potent. Ja n’he parlat en algun post anterior i l’experiència mai decep. Arribar i trepitjar el seu terre de fusta cruixent, quasi escandalós, i deixar-te emportar per les lleixes carregades de més i més volums fa que el meu esperit s’enlairi eufòric, víctima d’una mena de síndrome d’Stendhal difícil de pair. Procuro concentrar-me tot inclinant el cap per copsar els cognoms dels autors i els títols dels llibres i, et voilà, trobo el primer tresor. En aquest cas un Robinson rescatat de la seva illa deserta. Escrit per Vicenç Pagès –“Els Jugadors de Whist” em va semblar un monument a la literatura, una gran novel·la, sens dubte- i seduït per les ressenyes llegides i alguna recomanació, me’l poso sota el braç i ja no el deixo marxar. És llavors quan prenc el següent, el 5è volum de la colossal obra de Karl Ove Knausgard, una experiència que sincerament em té esgotat però no vull abandonar a falta de la seva sisena i última entrega. No sé com definir-ho però potser l’explicació més senzilla és que es fa fácil d’empassar-lo, el ritme i la història acompanyen en tot moment i clar, me l’emporto també. Però encara em falta un.

L’altre dia, passejant per Tuiter i més concretament pel perfil de l’Adrià Pujol, (@AdriPujol) em va cridar l’atenció un volum que segons ell mateix, va deglutir en poques hores. Es tracta d’una antologia de textos de tota mena de Joan Fuster que porta per títol “Fuster per a ociosos”, treball a càrrec del periodista Xavier Aliaga. Un concentrat que promet unes hores de gaudi assegurat. Se’m resisteix però a aparèixer davant els meus ulls i decideixo recórrer a la noia que s’amaga darrere la pantalla d’un ordinador. Em diu que no el tenen i que el poden demanar. Jo, que tinc poca paciència per tot allò que m’agrada –i desitjo tenir-, no em quedo content i li dic que no, que no cal. Pujo les escales cap al pis superior on penjen de la barana unes bosses de tela gruixuda amb el disseny de l’editorial Penguin Books i per molt poc no caic en el més desesperant del consumismes espontanis. Paro a fer un cafè ràpid a la petita cafeteria centralenca amb vista a la seva terrasseta. M’assec i copso l’ambient. Una noia jove amb uns cascos de música escrivint al seu Macbook, un altre noi prenent notes a la seva atrotinada Moleskine i una parella de dones xerrant entre xarrups als seus brevatges i clavant mossegades furtives a unes cookies magnífiques, gegants. Llavors, com un flaix segurament provocat per la meva ànsia “fusteriana”, penso en una cosa que feia temps esperava fer i mai trobava el moment. Posar les banyes a La Central –mil perdons- i fer via cap a La Calders, al barceloní passatge homònim. Dit i fet, pago el cafè i els llibres i enfilo amb el meu cotxe cap allà. Els astres continuen sent benignes durant la jornada i trobo aparcament just davant del bar Calders. Només baixar del cotxe combrego amb el lloc. Miro al fons del passatge i veig un xicot que parla amb una noia que roman asseguda a una cadira just al costat de la porta d’accés a la llibreria. Un petit gos juganer els fa companyia i em surt a rebre, nerviós. Just mentre es produeix aquesta escena apareix al meu costat un xicot aparcant la seva bicicleta. Porta posat un abric marró de vellut, cabell arrissat i una motxilla a l’esquena. Jo a aquest ja l’he vist abans, penso. I sí, es tracta del Martí Sales (tuitairement conegut com @itramselas) del qual recordo haver devorat el seu “Principi d’incertesa”, de la verda editorial Males Herbes.

Només entrar em trobo en un ambient molt diferent del que estic habituat al número 237 del carrer Mallorca. Aquí tenim espai, aire, i també llibres. Molts llibres. Nem bé. Baixo un parell d’esglaons per accedir a una nau més àmplia i trobo en un petit escenari al fons una dona amb un micròfon a la mà i, separats per una tauleta amb un parell de cafès al damunt, un senyor que, pausat, parla amb un marcat accent de l’est un molt correcte anglès. No sé qui és. Ja ho preguntaré abans de sortir, rumio. Em crida l’atenció una W vermella pintada a la paret i unes notes escrites a mà sobre alguns llibres amb unes recomanacions que vaig trobar meravelloses i molt originals, però jo seguia sense trobar l’antologia Fusteriana. Em dirigeixo cap al taulell i rere la porta de vidre del carrer la Isabel Sucunza es dóna pressa en veure’m per atendre’m. Perdó per la confiança, no la conec de res però també la segueixo a Tuiter (@IsabelSucunza) i ostres, trobo que és molt estrany això de “conèixer la gent sense conèixer-la de res”. Coses del segle XXI. Ella es preocupa de portar-me’l i no dubto en comprar-lo. Llavors li pregunto, disculpant-me primer per la meva ignoraàcia, sobre l’home que està sent entrevistat allà mateix, i em senyala un parell de volums que reposen al costat de la caixa registradora. Es tracta de Mircea Cartarescu, un romanès malalt de veritat per la lectura.

 

Se m’ha fet tard i enfilo amb el cotxe cap a casa. Aturat a un semàfor, miro una noia asseguda just al seient darrere el conductor que s’endormisca per moments. Creuem la mirada. Ostres que n’era de bonica. Tornem a creuar les mirades quan el semàfor de Plaça Universitat es posa verd. El trànsit dens no em deixa fer més que uns pocs metres per tornar-me a aturar just al costat de la Universitat. Llavors, creuant pel pas de vianants, la mateixa noia del bus em mira, li torno la llambregada i ella somriu, tímida. Giro el cap al seient del passatger on reposen una bossa de La Central i un sobre de paper i força divertit –val a dir- de La Calders.