Esbergínies i concerts.

Res feia pensar en Joan que aquell dia de merda giraria de forma tan sobtada. Era divendres i en un principi això debia de ser cosa bona, tret dels marrons d'última hora que es van encarregar de girar la truita de forma implacable. La pantalla del seu Macbook semblava fer-se més i més petita cada minut que passava. Per una finestra del loft que els servia de búnker per la seva start-up -amb el seu soci, l'Arnau-, Barcelona era devorada per les ombres de la nit que ja queia. Aquella llum esmorteïda de finals de Setembre presagiava el final proper de l'estiu. Una notificació d'email anunciava el pitjor, i desprès del click pertinent amb el seu ratoli, en Joan va poder constatar les seves pors. El proveïdor no arribaria a temps a sumnistrar la comanda. Esbufec i caiguda sorollosa de cap sobre el teclat. Al cap d'uns segons una mà ferma agafa la seva espatlla amb una pressió agradable.
–Va tiu, fotem el camp d'aqui, ja no queda ningú– li va dir l'Arnau mentre possava l'altre mà a sobre l'espatlla.
–Això no és seriós, tiu, no és seriós– va respondre Joan visiblement emprenyat.
–Que no et mengis més el cap. Té solució?
–Molt em temo que no. Com a mínim fins dilluns segur que no.
–Va, agafa el casc que tanquem ja. Estic cansat– va sentenciar l'Arnau.
Van anar apagant els llums i les guirnaldes led que vorejaven els grans finestrals, donant-li sempre aquell aire nadalenc a la oficina. Escales avall en Joan, perseguit per la negativa d'aquell cabronàs de subministrador, arrastrava els peus esglaó a esglaó temptat de baixar la resta rodolant fent la croqueta.
Un cop al carrer la Torre Agbar iluminava l'edifici on tenien l'oficina, tenyint-lo de colors mutants. La nit era agradable i humida com ho demostraven les gotes d'aigua que ruixaven la seva moto.
–Bueno Arnau, ens veiem dilluns llavors– va dir mentre pasava la mà sobre la pell del seient per aixugar-lo.
–OK tiu. Adéu– girava cua l'Arnau amb una mà aixecada amb tó condescendent. No obstant, al moment va aturar-se sobre les seves pases. –Escolta'm Joan, fas res aquesta nit?
–No fotis va, estic cardat– es va posar el casc apagant la seva veu a mitja frase.
–T'ho dic en sério Joan. Ja fa quasi un any des de lo de la Magda, has de començar a moure't home.
–No necesito consells d'aquest tipus i menys a aquestes hores– va remugar l'Arnau, mentre pujava a la moto i el motor es possava en marxa amb força soroll. Els seus calers li va costar acondicionar aquella vella BMW en una suggerent cafè-racer.
–Va home, no siguis ranci. He quedat a Badalona amb la Susanna a casa d'uns amics seus– en Joan va pitjar primera marxa mentre s'escoltava al seu soci.– Un paio que toca la guitarra ofereix un concert gratis amb la única condició que tothom porti alguna cosa per menjar i beure. Ja saps, hi haurà G E N T. Socialitza't una mica, cabró–. Joan va clocar els ulls mirant-se'l amb indifirència.
–Adéu.
Amb gran estrèpit va veure com la BMW pujava carrer amunt i la llum vermella del darrere s'anava fent cada cop més petita, engolida per la resta del trànsit.
Arnau va agafar el seu telèfon i va començar a picar un whatsapp a la Susanna:

                                             Surto d la feina ara. Vaig cap a casa del Dani.
                                             Necesites q compri alguna cosa?

Mentre esperava resposta, amb el cap baix sense mirar tan sols on trepitjava va tornar a sentir el so característic de la moto del Joan. Va teclejar un altre missatge a la Susana:

                                            Vindré amb el Joan :)

L'aire fresc que et dona mentre vas en moto a les nits d'estiu de Barcelona és una sensació pràcticament indrescriptible, pensava en Joan, mentre recargolava el gas endrapant kilómetres de Ronda Litoral tot seguint les indicacions del Joan que anava asegut al darrere sense massa confiança envers les ziga-zagues i plegades a la que el sotmetia aquella motocicleta. Apart, el casc que duia l'anava força petit i semblava que el cap li anava a implosionar.


"Badalona. Ciutat bressol del bàsquet català" resava un rètol il·luminat al costat de la carretera. A mig camí l'Arnau li va picar l'esquena per que s'aturès en un comerç paquistanès. Van comprar un parell d'ampolles de ginebra i unes esbergínies (si, la Susanna va demanar-li esbergínies) per seguir la ruta fins arribar a destinació. Era una casa antiga de dues plantes situada entre dos edificis de pisos no menys antics. La façana estava ben cuidada i les portes de fusta ben bé debien fer dos metres i mig d'alçada. Va picar al timbre l'Arnau i va obrir la porta un noi amb una barba realment prodigiosa i d'aproximadament el mateix tamany que les portes. Des de dins s'escolava una llum càlida, grogosa i la remor de converses amb evident predomini de veus femenines.
–Dani, aquest és el Joan, el meu soci del "curru"– el presentà l'Arnau.
Hola que tal i pertinent encaixada de mans i òstia puta l'os bru aquest m'ha trencat la mà.
La casa era realment preciosa, amb un terre enrajolat de cenefes de colors desgastades pel temps. El sostres eren molt alts i unes travesses de fusta fosca els creuaven de banda a banda. Ja des del rebedor s'intuia que debia haver-hi força gent, tal com unes pases més endevant va poder veure en Joan. Debien haver-hi, pel cap baix, unes vint persones. Al menjador, repartit entre les taules i mobles baixos, infinitat de plats plens de menjar els suraven. Hi havia de tot, des dels típics snacks fins plats una mica més elaborats com amanides amb alvocat i cus-cus, i escarxofes, i [...] (vegetarians a la sala, segur). On semblava era la porta que donava a la cuina, se sentia com la producció no defallia. Mentre seguia absort i perdut en la bastitut de l'oferta gatronómica va sentir la veu de la Susanna que sortia d'una habitació sense porta. Va fer un petó a l'Arnau:
–Si que heu trigat, no?– va dir la Susana mentre feia dos petons al Joan. –La Lorena està d'antuvi i volia esbergínies amb mel...aquestes prenyades!–, al costat d'ells una noia petita i grasoneta i amb una panxa prominent els va clocar l'ullet.
Tot estava preparat al petit jardí que es sotjava des del menjador. Afora, com va poder comprovar Joan, es disposava una cadira de fusta amb un coixí vermell encarada a tot un seguit d'altres cadires i coixins tirats per terre bén grossos. Al costat de la cadira preparada pel cantant es presentava una tauleta amb uns petits espelmes encesos que, sumats a les llums de guirnalda que es repartien pel mur de darrere, oferien un llum grogenca, càlida i diluïda, atorgant una atmosfera relaxant. Un petit mostrari de cd's seus -per qui volguès comprar-ne algun, va pensar Joan-, estava sobre un amplificador del tamany d'una capsa de sabates.
–Osti que guapo, no? – va dir l'Arnau entrant darrere seu amb un quinto a la mà.
Joan va voltar una mica més per l'espai del concert amb cura de no llençar pel terre els fanalets encesos que esquitxaven les pedres del terre.
–Si, la veritat és que fa bona pinta això. Qui canta?
–No tinc ni folla; es veu que el paio es marca uns unplugged molt bén parits, o això diuen– responguè l'Arnau.
El barbut de la porta va començar a demanar amablement a la gent que passés cap al jardí, i algunes noies, amb corredisses, van assaltar les posicions més properes a l'improvisat escenari.
En Joan, l'Arnau i la Susanna van buscar un costat del jardí, a l'alçada de la cadira del cantant però estant-se drets.
Alguns aplaudiments tímids donaren la benvinguda al cantant, que ja desfilava jardí avall en direcció a la cadira mentre encaixava algunes mans i petonejava algunes joves entusiastes. Quan ja estava asegut a puesto va treure la guitarra de la funda i es va dirijir al públic que ja acabava d'acomodar-se.
–Bona nit a tots. Alguns ja em coneixeu, sóc el Guillem Arbós. Caram, quina alegria veure que ha vingut tanta gent!. Si em permeteu en primer lloc volia donar les gràcies al Dani -aplaudiments i mirades còmplice dirigides a l'ós bru- per deixar-nos aquest marc preciós per una trobada que quasi m'atreveixo a dir és el nostre particular comiat de l'estiu.
Mentre parlava anava raspant algunes cordes i arrodonint els sons que desprenien amb certeres afinacions.
–Bé, i en segon lloc, volia començar aquest petit concert amb una cançó molt especial per mi. La vaig escriure pensant en aquell amor mai correspós però, ves per on, el destí em va permetre canviar aquell "mai" per un "finalment". Va per tú, Ari– un somriure s'esboçà al seu rostre.
Els acords d'una melodia quasi inel·ludible, imperceptible, van começar a surar entre les flors i les plantes d'aquell espai. El cantant acariciaba les cordes de la guitarra espanyola amb una mica més de força el i volum va anar creixent paulatinament. A l'iniciar la lletra va acompanyar-se rítmicament del peu dret per marcar el tempo i donar més profunditat a la cançó.
En Joan, que s'estava d'empeus, va girar el cap on la gent congregada es repartia pels coixins del terre. Els seus ulls es van aturar de cop i volta. Una noia rossa, amb els ulls tancats a diferència de tothom, semblava abduïda per la veu del noi. Es balancejava rítmicament, somreia. Asaboria cada nota, cada vibració de les cordes de la guitarra. Va obrir-los de sobte per dirigir la mirada cap el cantat per fer-ho desprès cap en Joan qui, ràpidament i quasi espantat al no esperar-s'ho, va tornar la vista cap en Guillem Arbós, que evolucionava amb total entrega a la seva composició. Mentre, el seu cor va decidir apujar el propi tempo. Merda, va pensar el Joan. Ja hi som. Cada cop que sent això la seva vida es buida per l'aigüera, però no ho pot evitar i torna a fer-ho un altre cop. Gira el coll el mínimament indispensable, els ulls escorats a babor fins no poder més. Intueix el grup que l'envolta, la cabellera rossa i òstiaputa m'ha tornat a enxampar.

El concert del Guillem va ser ben acollit amb un llarg aplaudiment de la gent congregada. En acabat tothom es va aixecar i víctimes d'una gana ferotge van començar a rendir comptes a les viandes. En Joan es va afegir a la comitiva, sent dels últims en arribar al salò on eren les safates i plats. Un cop es va fer amb una cervesa a la cuina, no sense patir les conseqüències de l'estretor entre tants cossos humans, repartint a tort i dret holes, eis, com va i clocades d'ullets, va encarar una safata d'entrepans i, aterrit, va ser testimoni del robatori de la última mostra. Genial i girem cua. Darrere un grup de noies que feien rotllana va divisar el que semblava una font de brochetes de, de..., del que fos. Fent-se un lloc entre el grupet va agafar una mentre a la mateixa vegada la rossa abduïda del jardí l'imitava en l'acció. Creuament de mirades i el cor d'en Joan que instava els exèrcits cristians a conquerir Terra Santa novament.
–Hola– Joan va intentar proferir el més gentil i angelical del seus somriures.
–Hola!– va respondre la noia.
L'alegria en la resposta va donar prou confiança al Joan com per provar sort.
–Caram, m'he empassat l'hora de concert d'empeus. Estic baldat.
–M'ha semblat meravellós...
–El que t'ha semblat meravellòs? Que aguantès d'empeus tota l'estona?–li va preguntar Joan sorprès.
–No home no!– va riure la noia, divertida,–l'Arbós. Es boníssim.
–Ah clar, que en sóc de tonto, pensava que ho deies per mi–, tocat i enfonsat, va rumiar.
–Bueno, no et trec pas el mèrit, eh?–va dir-li la rossa.
–Molt agraït per part meva.
Durant uns segons que van semblar eterns es van aguantar la mirada. Sufucient. Joan va fer un glop a la mitjana que duia a la mà i en acabat va continuar.
–Em dic Joan.
–Jo Marta.
Els protocolaris petons de rigor, on el noi copsa la dolça olor del perfum de la Marta. Les feromones ja campen per la sang d'en Joan com hooligans acabats de sortir del pub.
–Encantat. L'havies sentit tocar algun altre cop?– va inquirir.
–I tant. Molts cops.–va reblar la Marta
–Ja veig. Ets molt fan, no?
–No. Sóc la seva germana–va dir-li la noia.
Sorprès per la inesperada resposta, Joan va proseguir l'asedi al castell.
–Caram srta. Arbós, és vostè una capsa de sorpreses–diguè en Joan, en to condescendent.
–I si que en sóc molt fan. Segurament la número ú–. La Marta es va menjar un dels trossos de verdura ensartats al pal allargant el coll per no tacar-se.–Bueno Marc, et deixo que tinc la colla allà penjada.
–Joan.
–Què?
–Que em dic Joan.
–Ai perdona rei, tinc un cap que ni és cap ni és res. Adéuu– es va acomiadar la Marta, allunyat-se entre els convidats. En Joan no va desaprofitar el moment per mirar-li el cul, que es balancejava suggerent atrapat dins aquells texans maleïts. O no.
Joan va fer mitja volta encarant la taula i va menjar una mica de tot el que va veure. Uns copets a l'esquena el van aturar en el seu frenesí culinari. Era la Susanna.
–Deixa algo pels demés, gula–, va agafar l'última brocheta i va marxar.
M'ho ha dit en sèrio? va pensar. Doncs a pendre pel cul. I ho va pagar amb les croquetes.