L'Embat

Entrants.-

De tant en tant Barcelona et dona sorpreses quan creus que tot t'ho coneixes. Sortint d'una de les visites que formen part de la meva feina pujo l'Avinguda Diagonal per anar a trencar esquerra avall pel carrer Mallorca -per quina estranya raó part de les meves millors experiències tenen origen en aquest carrer!- quan de forma quasi subtil, un petit local de restauració passa inadvertit. Es diu L'Embat, un petit restaurant ubicat als baixos -i això de baixos va de debó perquè queda literalment per sota del nivell de la vorera-, on has de parar atenció per no passar de llarg. La gana és ferotge, l'estòmac protesta i reclama la seva part. Al dia següent tinc dentista, per tant em podré concedir certes llicències donat que no crec que pugui rossegar en condicions durant la resta del dia. Di i fet, decideixo entrar.


Primer plat.- Coca d'espinacs i pernil d'ànec amb ceba caramelitzada i formatge brie.

Accedeixes per una porta de fusta que es queixa ostensiblement amb l'empenta, anunciant la teva entrada sota l'atenta mirada dels pocs clients que en aquell moment s'hi troben i de les dues cambreres. Poses la teva millor cara esperant que, en el cas que hi hagin reserves, et puguin ubicar a qualsevol puesto. Força rètols sobre les taules amb la inscripció "Reservat" fan presagiar el pitjor però, afortunadament, et fan seure a una petita taula just davant de la bodega. Allà, el vi dorm en silenci i em miro totes les ampolles àvid i respectuós amb el seu repòs. Dubto si agafar un bon puntet amb un Ribera però mantinc les formes i em declino per una d'aigua. Un ràpid cop d'ull al menú i demano els plats. I quins plats.


Segon plat.- Arròs amb ceps.

El segon promet ser un festival pels sentits. Aixeco el cap i copso les altres persones que s'hi troben. A la meva dreta, just davant, un noi prim amb ulleres de pasta negra pren notes en un bloc entre un petit munt de revistes tipus "Icon", "Gentleman", etc acompanyat per una noia major que ell, de parla francesa, que no para de donar-li instruccions. Sona el mastodòntic iPhone 6 Plus del noi i respón en català. Pel que arribo a escoltar de la conversa, la noia és dissenyadora de joies però no arribo a sentir gaire cosa més. Tafaneria at its most.


Postres.-Textures de xocolata.

Plaer. Luxúria. Substitiu del sexe -o no-. A la meva esquerra, bén a prop una altre parella parla de feina, de certs problemes a la oficina amb un company. Joves, radiants. El llenguatge corporal d'ell denota interès. És més que evident. A ella no puc arribar a estudiar-la gaire perque queda massa al meu costat. La meva sopresa quan, a meitat del seu dinar, les seves mans van a trobar-se sobre la taula i juguen amb els seus dits mentre la conversa continua per la mateixa senda. Ara m'he perdut i sóc incapaç de diferenciar si es tracta de relació formal o de flirteig de fora hores, ja m'enteneu.