La Central

Tots tenim un petit reducte de pau, un lloc on recloure’ns quan la cosa estreny, quan hem d'obrir la vàlvula de descompressió mental. En el meu cas, sempre que les obligacions m'ho permeten, m'apropo al meu sancta-sanctorum particular, la llibreria La Central del carrer Mallorca de Barcelona. És un d'aquells llocs que em transmeten quelcom indefinible. Em fa percebre llunyana la idea que sóc a un comerç. La olor a cultura et penetra ben endins i et deixes emportar per les teves sensacions.

Els llibres atapeeixen les prestatgeries i els mobles baixos sense donar cap oportunitat a l'aire. Fas un cop d'ull i els trobes distribuïts en múltiples classificacions que, astorat, et fan sentir un cert ofeg barreja de l'ansietat de no poder comprar-los tots, i de la certesa de la impossibilitat de poder llegir-ne ni de ben lluny una petita part. Començo a fer-me una petita noció del que probablement va sentir Sthendal a Florència.

 

Trepitjo el terra de fusta cruixent (so celestial per les meves oïdes) a la recerca del volum nostrat. Sempre he dit que jo, a La Central, entro sabent que busco però mai amb que sortiré a les mans -sempre més del que hauria d'haver comprat, certament-. M'enfilo directe cap a narrativa catalana i, tot inclinant el cap a l'esquerra, repaso els cognoms dels autors fins que arribo a la P. I el trobo allà. Pla. "El Quadern Gris", un llibre que sempre he anat posposant a la espera de considerar-me preparat de veritat per embeure’l. No obstant, quan ja disposava el braç per arravatar-se’l a la prestatgeria més alta, copso un petit llibre de color verd cridaner "Principi d'incertesa" d'un tal Martí Sales. L'agafo encuriosit i el començo a fullejar aturant-me a l'atzar en una pàgina indeterminada. Amb un petita lectura en tinc prou per saber que no m'he errat pas. El capturo juntament amb el volum de l'escriptor de Llofriu, revisat pel Narcís Garolera tal i com se'm va recomanar. Amb tots dos llibres sota el braç enfilo l'escalinata recargolada cap a la cafeteria -molt recomanable- mentre miro uns posters de James Dean i Marilyn que t'acompanyen de pujada, entregats amb devoció a la lectura on una llegenda resa en ambdós casos "reading is sexy". Ja ho crec. La llum natural que procedeix de la terrasseta es fa més present i convida a seure a taula. Em demano un tallat curt de cafè -sóc una nenassa cafetera- mentre el fil musical reprodueix un solo de piano trist. Sotjo el que succeeix a les taules del meu voltant. Una noia pica el teclat d'un MacBook a moltes pulsacions (no encerto a esbrinar si estudia o si escriu una novel·la) i davant meu un noi jove alterna contínuament mirades compulsives al seu smartphone i guixades a una Moleskine de butxaca. Prenc el cafè d'un sol glop i miro per la finestra de la meva esquerra la terrasseta on una parella ben madureta -estupendíssima ella- fumen i beuen unes copes de vi blanc acompanyats per una pila de no menys de set llibres, compto, amuntegats l'un a sobre l'altre [enveja]. Sense cap mena de dubte gent de cultura, et dius. M'apropo a la barra del bar, pago el cafè i abandono la cafeteria mirant novament la resta dels clients que fullegen les seves noves adquisicions. Baixo les escales, sorollosos els esglaons sota el meu pes i em dirigeixo a caixa quan me’n adono que encara no he sortit i ja estic pensant quan podré tornar.