Nits d'Hotel

No fas gaire bona pinta. N'ets plenament conscient i, el millor, és que t'importa un rave. Només vols arribar a casa i, ai no, te'n adones que ets a sis-cents kilòmetres del que és la llar. La teva feina comporta mal de caps com quasi totes però, el toc de gràcia final és la realitat de la llunyania.

Arribes a l'habitació de l'hotel, et treus la roba de mica en mica després de, religiosament, posar la televisió i endollar-te la BBC News, refresquem l'anglès, que no sigui dit que no t'ho curres en mantenir el nivell, xaval, i et dirigeixes com ta mare et va portar al món a fotre't el millor homenatge aquàtic que hom pugui recordar. Després d'avui, sequera a mitja Espanya, penses. A prendre pel cul. Filosofar de tot i per tot sota el xorro d'aigua que et pica al clatell i a les misèries, des de què passarà amb el país petit del Llach amb el Junts pel si i la CUP, fins a la més que possible colònia de fongs del terre de la dutxa que trepitges i on et vas pansint per l'extrema humitat. Surts tot mullat, t'eixugues amb la tovallola i agafes l'assecador de cabells enfocant el xorro d'aire calent cap al mirall.

El baf s'esborra a ritme de big-bang i la imatge va apareixent davant teu, progressivament, com un fantasma de rostre conegut. Et mig reconeixes i penses que per tenir quaranta tacos no estàs pas malament...potser una mica de panxa, però suficient per poder-la dissimular amb dignitat barroca.

Mires cap a la tauleta de nit amb la tovallola ben amarrada a la cintura i la diferència de temperatura dels departaments de l'habitació de no fumador-que si us plau doni a la part de dins-i pugi'm una amanida de formatge de cabra sense quicos a les nou trenta, fa que els cabells de tot el cos s'aixequin en posició de ferms per uns quants segons. Deia que mirava la tauleta i el paisatge és desolador. Dos telèfons mòbils, un ordinador portàtil que recordes has de possar a carregar i la roba que has deixat de qualsevol manera llençada sobre el llit. I allà el tens. Al teu amic. Un bocí d'humanitat. Un tros de la dedicació d'algú a les lletres pitjades sobre una vella màquina d'escriure -l'autor, ja traspassat, pobre, no va conèixer les bondats dels ordinadors ni falta que li va fer-. Un cop et cubreixes les vergonyes amb un pijama carent d'esma, l'agafes i t'endinses entregat; disposat a buidar el que queda de tu per avui. Ho gaudeixes però, merda, la maleïda feina és tan puta que no et deixa ni gaudir-ne de la literatura. Les parpelles s'esforcen en ajuntar-se definitivament unes amb les altres, que no ho veieu, malparides, que no em deixeu llegir?

Perds la partida un altre cop. Apagues la llum de nit que penja de la paret mentre sents una noia tossir a l'habitació del costat.